SHIDAIQU 1920 ~ 1950 – NIU: 1274079

Es considera com a Shidaiqu tot aquella música popular cantada en el dialecte mandarí a partir dels anys 20 del segle passat. El terme significa “Cançons de la era” en mandarí.

A principis del segle XX va arribar el gramòfon a Xina a través de Fred Gaisberg, el qual havia estat enviat per la Victor Talking Machine Company (VTMC) dels Estats Units per gravar-hi allà la música local xinesa. El primer gramòfon que es va fabricar a Xina data sobre l’any 1903. L’any 1914 la companyia francesa Pathe Records va establir un estudi de gravació a la concessió francesa de Shanghai, coneguda com a Pathe Asia o també Pathe Oriens (Dōngfāng bǎidài, 東方百代). Aquest va ser molt important per a la difusió de la música popular, ja que en un principi només s’hi gravava música de l’orquestra de Pequin, però poc a poc va anar ampliant el seu repertori expandint-se a la música popular xinesa. Amb l’arribada del comunisme però, aquest tipus de música va ser prohibida al ser considerada com a pornografia, fet que va fer que es traslladés el centre de producció de Shanghai a Hong Kong.

Aquest gènere musical es coneix actualment com a C-Pop internacionalment. Dins d’aquest tipus de música existeixen diversos subgèneres, entre els quals podem destacar el Mandopop (música popular mandarina) i el Cantopop (música popular cantonesa). La primera vegada que es van utilitzar aquests termes va ser durant els anys 80, quan va sorgir el Cantopop. Aleshores la música popular cantada en xinès mandarí, va passar a dir-se Mandopop. Amb l’èxit d’aquests gèneres, la popularitat de la música Shidaiqu va començar a decaure. De totes maneres es considera aquest com a un estil que va evolucionar cap a l’actual Mandopop.

  • Orígens

La música que es feia durant els anys 20 a Shanghai es considerada pels acadèmics com el primer tipus de música popular que es va fer a Xina, evolucionant cap el que més endavant ha acabat esdevenint en la música actual. Al principi es feien només cançons infantils en dialecte mandarí, promocionant d’aquesta manera la que era i és la llengua oficial. Degut a l’augment de la popularitat del gramòfon i de la ràdio va sorgir a partir d’aquestes cançons un nou estil de música, influenciat també per la música occidental com el jazz i el blues. Tot i haver estat influenciat per la música occidental, el nou estil mai ha acabat d’abandonar la seva essència xinesa, amb el fet que els instruments que s’utilitzaven i encara s’utilitzen són els occidentals combinats amb els tradicionals xinesos. Es considera a Li Jinhui com a pare d’aquest estil de música. Va fer diverses col·laboracions amb Buck Clayton, un músic de jazz americà. Va establir alguns tipus de música que consistien simplement en noies ballant i cantant, així com les anomenades “Sing-song girls”, que era el terme anglès per referir-se a les cortesanes xineses del segle XIX. Aquestes eren unes noies formades en molts àmbits, i tenien uns valors darrera dels quals donar exemple. A part de la seva bellesa, havien de saber sobre temes tant diversos com filosofia, història, cant, guitarra, flauta entre d’altres.

Li Jinhui

Li Jinhui (1891-1967)

Li Jinhui va fundar l’any 1927 l’Escola de la cançó i la dansa xinesa (Zhōnghuá gēwǔ zhuānmén xuéxiào, 中华歌舞专门学校) coneguda com a Gezhuan, la qual instruïa adolescents d’ambdós sexes. En aquesta escola van estudiar-hi futures estrelles, com Li Lili o Wang Renmei. Tot i ser una escola on s’admetien tant nois com noies, els seus entrenaments eren separats. Mentre que els estudis de les noies es centraven més en l’àmbit de l’actuació artística i la interpretació, l’educació dels nois s’enfocava cap a la música. Les assignatures impartides consistien cada dia en quatre classes de dansa i cant i dues centrades en àmbits diversos com llengües estrangeres, història del teatre o teoria musical entre d’altres. Això ressalta els valors de les dones, els quals estaven canviant i s’estava donant aquesta revolució sexual on la dona tenia poder i domini sobre el seu cos. En menys d’un any aquesta va haver de tancar.

Poc després de que es tanqués la Gezhuan al 1928, va decidir fundar amb alguns alumnes d’aquesta l’Escola de noies Meimei (Měiměi nǚ xiào, 美美女校), el qual pretenia promocionar el dialecte mandarí pel sud-est asiàtic. Degut a problemes monetaris i a la pressió del Kuomintang aquesta va haver de tancar un any més tard. En aquest moment va crear el primers àlbums del grup “Family Love Songs”, el qual van tenir un gran èxit. A partir d’aqui, un any més tard i amb els àMíngyuè gēwǔ tuánnims i les forces recarregades va tornar formar un grup amb antics alumnes de la Gezhuan anomenat Míngyuè gēwǔ tuán (明月歌舞团), que es tradueix en anglès com a “Bright Moon Song and Dance Troupe”. Aquest grup va anar cap al nord, on va actuar a Beiping, actual Beijing, i Tianjin. En el seu viatge al nord la tropa va reclutar nous membres i entre aquests estaven les futures estrelles Hu Jia i Xue Lingxian, que juntament amb Li Lili i Wang Renmin van ser anomenades com “Les quatre reines de la lluna brillant” (Míngyuè sì dà tiānwáng, 明月四大天王). Més endavant al 1932 Li Jinhui va treure un segon àlbum titulat “Patriotic Songs”, el qual va tenir una molt bona rebuda com el seu treball anterior.

Algunes de les cançons que van sortir al mercat en aquella època van ser:

Li Minghui (filla de Li Jinhui) – Mao mao yü
Aquesta cançó de 1927 és considerada la primera cançó de pop xinès.

Wang Renmei – Chun hui lai le

  • Dècada dels 30 – Unió amb el cinema

A principis dels anys 30 la indústria del cinema es va integrar amb la indústria musical. L’any 1929 la companyia musical Pathe es va fusionar amb la British Columbia Company, la qual dos anys més tard va acabar fusionant-se també amb la British Gramophone Company (HMV), la qual era la companyia anglesa més gran, i va passar a dir-se Electric and Musical Industries Ltd. (coneguda popularment com a EMI). A banda d’això, l’any 1931, Luo Mingyou, mànager de Lianhua Productions, va proposar integrar la banda de Li Jinhui a la seva companyia. Va ser la primera vegada que un grup de música popular xinesa entrava dins de la indústria del cinema. A partir d’aquesta fusió la companyia va fer que sorgís la primera generació de cantants Shidaiqu.

Durant els anys 20 es va desenvolupar la indústria del cinema mut a Shanghai i a partir dels anys 30 començaven a tenir més recursos per posar-hi so. Gràcies a això, les cançons que es gravaven per a les pel·lícules podien, a part de ser utilitzades de per la banda sonora, ser també venudes per elles mateixes. Això va permetre el desenvolupament les carreres musicals d’algunes estrelles. Va haver-hi algunes cantants que van començar a deixar de banda la seva carrera musical per dedicar-se més al cinema, com és el cas de Li Lili o Wang Renmei, les quals havien estat formades també en l’àmbit de la interpretació. A partir d’aquí el món de la cançó va estar estretament lligat al del cinema.

  • Dècada dels 40 – Les set grans estrelles
Qi da gexing

D’esquerra a dreta: Bai Hong, Yao Lee, Zhou Xuan, Li Xianglan , Bai Guang , Wu Yingyin. Falta Gong Qiuxia a la foto.

Durant les dècades dels 30 i 40 van sorgir les anomenades “Set grans cantants estrelles” (qī dà gēxīng,  ): Bai Guang, Bai Hong, Gong Qiuxia, Li Xianglan, Wu Yingyin, Yao Lee i Zhou Xuan. Totes aquestes noies eren actrius també de l’anomenat cinema tou de l’època. L’estrella més notable va ser Zhou Xuan, la qual va triomfar tant en el món de la cançó com en el del cinema. En aquella època Shanghai estava sota el control japonès, el qual va durar entre 1937 i 1945, tot i això no va afectar al desenvolupament d’aquest tipus de música ni del cinema que es feia aleshores.

Algunes de les cançons més destacades que van treure van ser:

Bai Guang – Dengzhe ni hui lai

Yao Lee – Meigui meigui wo ai ni

Zhou Xuan – He ri jun zai lai

  • Finals dels 40, dècada dels 50 – Prohibició i trasllat a Hong Kong

A partir de finals dels anys 40 aquest tipus de música va ser prohibida pel partit comunista i anomenada com a “Música groga”. Aquest terme s’explica a partir de que el color groc s’associava amb la pornografia i ells veien en la música pop com a música sexualment indecent. Degut al fet de que la música popular xinesa de l’època estava bàsicament regida per cantants femenines, amb les “sing-song girls” i els valors que aquests comportaven, aquest tipus de música va ser considerat com a una distracció del que realment era important a l’època, juntament amb una clara influència americana. Aquest tipus de música es va intentar substituir promovent les cançons revolucionaries. Aquest terme va utilitzar-se fins a la Revolució Cultural l’any 1966. Algunes de les actrius més famoses com Wang Renmei van ser acusades de pertànyer al Kuomintang pels comunistes, que estaven familiaritzats amb el cinema tou i les seves crítiques, cosa que va fer que haguessin de fugir de Shanghai. A partir d’aleshores el centre de producció musical va traslladar-se a Hong Kong, que al ser colònia britànica estava lliure de la censura. Les noies van saber adaptar-se molt bé al seu nou entorn. Totes les estrelles que havien estat populars a Shanghai, a Hong Kong van ser encara-ho encara més. Tot i així, a vegades sentien nostàlgia pel passat.

BIBLIOGRAFIA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s